Las personas con buena fe hacen de este mundo un lugar mejor. Sin ellas no habría un ápice de esperanza, ni lugar para el amor. No habría testimonios de un misterio, de una sed de infinito. La buena fe es imprescindible para hacer de esta vida algo grande.
Las personas sin buena fe son despreciables. Pero las personas sin astucia son tontas de remate.
En su juventud, el escritor Josep Pla le pidió a su padre consejo (como cuenta en este gran cuaderno gris). ¿Qué es preferible, la astucia o la buena fe? El padre calló. El silencio aquí es muy elocuente. Luego murmura algo. Prefiere la astucia, al final, pero no se aparta del camino de la buena fe. No se trata de ser astuto a veces, y tener buena fe otras; sino de ir con la vida con la cabeza alta para hacer de este mundo un lugar mejor, con astucia y con buena fe.
-Si les coses son així -li dic després d'una pausa-, ¿tu què m'aconselles?
-Jo no aconsello res!
-Però ¿és possible que no m'aconsellis res?
-Jo no aconsello res!
-¿M'aconselles l'astúcia o la bona fe?
El meu pare queda parat una estona. Em mira fixament. Després mira a terra.
Em diu, finalment, amb una concentració intensa a la veu:
-No ho diguis a ningú: t'aconsello l'astúcia i no em parlem més...
(p. 286)
Aquí otras joyas de este cuaderno gris:
Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És dir: trobem natural que els altres es morin i absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d'aquest curiós fenòmen defensiu, la capacitat racional de l'home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta.
(p. 151)
Entro a missa d'onze. La impressió que donen molts dels que l'oeixen és d'una certa, general, indiferència. És la missa de les persones benestants. El que no mira, satisfet, les seves pròpies sabates, tan lluents, mira el sostre, o la cara d'una senyora veïna, o les ungles de les seves mans, o els colors de confitura que baixen del rosetó. La presència forma part del programa dominical -com l'arròs de peix del dinar i el tortell de cada diumenge. A la trona, mossèn Bosch, el senyor rector, nyeu-nyeu i taujà, sembla una figura romànica. Recita un sermó monòton, desproveït de retòrica i de gesticulació, amb l'aire trist i arrossegat del que fa una visita forçada. Parla tan baix i amb una grisor tan densa que ningú no l'entèn res; però això també forma part del programa del diumenge.
(p. 305)
Aiguablava és una cala resguardada del vent de garbí. La mar hi és calma. Això sembla augmentar la solitud, la llunyania del paratge. Els pins hi fan una olor intensa. Aquest perfum sembla augmentar la qualitat del pa blanc, de la llonganisa, del vi clar i sec. La tarda consisteix en una lenta agonia de la llum sobre la sorra fina de la menuda platja. L'aigua immòbil de la badiola, blava i verda amb els reflexos interns de la sorra i de les ictínies i la projecció dels carmins del granit rosat del litoral palpitants, com una carnació sobre la superfície, és una meravella somniada.A plena llum, Aiguablava és una clara incandescent, clara, transparent, d'una sorra rosada. Però hi ha un lloc, en aquesta cassola de Fornells, igualment bell: la platja Fonda és d'arena blava fosca, d'una blavor apagada.
(p. 219)
Por la noche, en la cama, vuelvo a los Diálogos de Platón. ¡Qué maravilla! Por la madrugada cantan cincuenta gallos desorbitados, indecentes, pero no puedo apagar la luz. La fuerza de sugestión es tan viva, tan fascinante, que a veces pienso que un día, fatalmente, encontraré a Sócrates por la calle. Esto, quizá, no pasa con ninguna otra figura de la historia de la cultura. ¿Cómo es posible sugerir tantas cosas en tan pocas palabras, una manera aparentemente tan simple?
Josep Pla, El quadern gris, 1966
Comentarios