Poet's Abbey (Blog de lecturas)


Cambra de la tardor


 

Los veintitres versos decasílabos sin rima de Cambra de la tardor de Gabriel Ferrater narran una historia de amor fugaz e intensa de una pareja en una habitación en otoño (época del año que representa el fin de la alegría y el calor del verano y el inicio del frío invierno).

¿Te acordarás de esta habitación? Esta pregunta es la piedra angular de todo el poema. La pareja aún se ama, pero sienten que su amor se está acabando. Las treinta y siete rayas de luz de la persiana y las voces amortiguadas de los paletas de la calle nos llevan al ocaso de las luces y las palabras que antes se decían. 

Las palabras y las hojas que el otoño arrastra, inciertas, cuelgan de la plenitud de los cuerpos amorosos. "Tienes la piel medio de sol medio de luna" es una forma maravillosa de describir un cuerpo desnudo moreno y con partes blancas, íntimas, porque no le ha tocado el sol.


La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.


Gabriel Ferrater, Da nuces pueris, 1960

Comentarios